Anacamptis morio

La Anacamptis morio (sinònim Orchis morio), és una espècie d'orquídia herbàcia d'hàbits terrestres, proveïda de dos tubercles subterranis arrodonits o ovalats. És una de les orquídies més difoses del territori euro-mediterrani i es caracteritza per la seva cridanera i acolorida aparença. De fet, l'epítet específic morio prové del llatí i significa "bufó" o "pallasso", fent referència a la vistositat de les seves flors ratllades i tacades.

Descripció morfològica: És una planta robusta però de mida petita o mitjana, que assoleix entre 10 i 40 cm d'alçada. Té una tija cilíndrica de color verd que generalment es torna de color violaci a la part superior. Les fulles basals són de color verd, sense taques, de forma lanceolada o ovalada i es presenten agrupades formant una roseta basal. Les fulles caulinars són més estretes i abracen la tija gairebé fins a l'alçada de les flors. La inflorescència té forma d'espiga linear o oblonga, laxa o densa, i agrupa entre 5 i 28 flors. El color és extremadament variable, podent anar des del violeta fosc o porpra fins al rosa pàl·lid, o fins i tot presentar individus albins (blancs). El tret morfològic més distintiu són els dos sèpals laterals, que es corben formant un "casc" o "caputxa" i presenten marques o venes verdes molt evidents (ocasionalment porpres), les quals li donen el seu nom comú en anglès. El label (pètal inferior) és ample, lleugerament trilobat, plegat sobre ell mateix, amb el centre pàl·lid i decorat amb taques fosques de color vermell intens. Posseeix un esperó cilíndric, lineal o lleugerament corbat, aproximadament de la mateixa llargada que l'ovari. No produeix nèctar.

Pol·linització i cicle vital: Com que les seves flors no produeixen nèctar per recompensar els insectes, aquesta orquídia depèn de l'engany alimentari per pol·linitzar-se. Atreu els insectes imitant l'aspecte d'altres espècies que sí que tenen nèctar. Tot i ser una espècie autocompatible, necessita forçosament un vector animal per a la reproducció. Els seus principals pol·linitzadors són himenòpters (abelles i abellots), destacant diverses espècies del gènere Bombus. L'època de floració té lloc a la primavera, normalment des de febrer o març fins als mesos de maig i juny, depenent de l'altitud i el clima. Els individus poden arribar a viure i florir fins a 17 anys. A més, les seves petites llavors depenen exclusivament d'una relació simbiòtica amb fongs micorrízics del sòl per poder germinar i obtenir nutrients durant les primeres etapes del seu desenvolupament.

Hàbitat i distribució: Aquesta orquídia demostra una extrema tolerància ecològica i pot viure en diferents ambients. Creix en prats secs, pastures de muntanya, matollars i clarianes de boscos. S'adapta a tota mena de sòls, tot i que prospera especialment bé en terrenys rics en pedra calcària (sòls bàsics). Prefereix llocs amb bona insolació (plena lluminositat) i es troba sovint en prats on l'herba es talla un cop a l'any un cop finalitzada la floració. Altitudinalment, se la pot trobar des de zones a nivell del mar (100 m) fins als 1.500 o 2.000 metres d'altitud màxima. Es tracta d'una espècie de distribució euro-mediterrània. S'estén per Europa (des del sud d'Escandinàvia o Anglaterra), el nord-oest d'Àfrica (des del Marroc a Tunísia) i cap a l'est fins a l'Iran. A Catalunya, és present a bona part del territori, per exemple a comarques com el Gironès o massissos com el de les Gavarres, encara que la seva freqüència d'aparició pot ser considerada rara segons la localitat.

Estat de conservació: Segons la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), Anacamptis morio està catalogada a nivell global i europeu com a Gairebé Amenaçada (Near Threatened - NT). Les seves poblacions estan subjectes a amenaces derivades de canvis en els usos del sòl, com ara pràctiques agrícoles intensives, sobrepastura i la destrucció o urbanització de prats secs, així com la pèrdua de l'hàbitat idoni per períodes de sequera anormal.