Epipactis helleborine

L'Epipactis helleborine és una orquídia terrestre euroasiàtica molt versàtil i oportunista. A diferència d'altres orquídies molt exigents amb el seu entorn, aquesta espècie és coneguda per la seva capacitat excepcional per colonitzar hàbitats naturals i també entorns antropogènics (modificats per l'ésser humà), com ara vorals de carreteres, parcs urbans, cementiris o jardins. La seva gran adaptabilitat ha permès que sigui una de les poques orquídies a expandir el seu territori amb èxit; per exemple, ha colonitzat l'Amèrica del Nord fins al punt de ser considerada una mala herba invasiva en alguns estats.

Descripció morfològica: És una planta geòfita (amb rizomes subterranis) que pot mesurar de mitjana entre 25 i 80 cm, arribant fins i tot als 120 cm. Té una tija de color verd que sovint es torna porpra a la base i és densament pubescent (peluda) a la zona de la inflorescència. Presenta entre 4 i 10 fulles distribuïdes en espiral; les inferiors són amples, orbiculars o ovato-lanceolades i de textura no coriàcia (tova), mentre que les superiors són cada vegada més estretes. Les flors es formen en un llarg raïm que pot contenir entre 15 i fins a 100 flors de mida mitjana a gran, amb un color extremadament variable (verd, groguenc, porpra o rosa). El pètal inferior, conegut com a label, té dues parts: l'hipoquil (en forma de bol que conté el nèctar brillant) i l'epiquil (en forma de cor amb els marges blancs i petites protuberàncies centrals). Posseeix una glàndula rostelar i pol·linis consistents.

Pol·linització i Cicle vital: Aquesta espècie és al·lògama i és pol·linitzada gairebé en exclusiva per vespes de diferents gèneres (Vespula, Dolichovespula). Posseeix dos mètodes d'atracció sorprenents: 1) Mimetisme químic: Produeix «volàtils de fulla verda» (GLV) que simulen l'olor d'una planta atacada per erugues, atraient vespes depredadores. 2) Nèctar «narcòtic»: Conté una barreja inusual de substàncies com etanol, vanil·lina, derivats de l'indole i compostos narcòtics (derivats de la morfina i l'oxicodona). Aquests compostos intoxiquen les vespes, tornant-les lentes i maldestres, forçant-les a fregar els pol·linis. En territoris com Catalunya, floreix principalment entre juliol i agost, i produeix grans quantitats de fruits (gairebé un 76% d'èxit reproductiu). Algunes flors poden fer autopol·linització (autogàmia) en condicions de manca de pol·linitzadors.

Hàbitat i distribució: Prospera excepcionalment bé en marges ombrívols o zones de mitja ombra. Creix naturalment en clarianes de fagedes, boscos mixts de roure i pi, i ecosistemes dunars rics en sòl calcari. Curiosament, en les zones alterades i antropogèniques assoleix la seva millor versió: la diversitat d'insectes i recursos fa que en ciutats i vorals les plantes siguin sovint més altes i produeixin més fruits. Està àmpliament repartida per tot Europa continental (des de la Mediterrània fins a Escandinàvia) i les Illes Britàniques, així com la Península Ibèrica (Pirineus i Catalunya). També és abundant com a espècie naturalitzada i no autòctona a gran part de l'Amèrica del Nord.

Estat de conservació: A diferència de moltes altres orquídies, l'Epipactis helleborine no està amenaçada ni presenta problemes de conservació. És considerada una espècie molt estable de la qual, de fet, el seu rang d'expansió no deixa de créixer. Fora de les seves fronteres naturals, com a l'estat de Maine o Massachusetts (EUA), és declarada una «mala herba» exòtica sense cap estatus de protecció aplicable.