Epipactis kleinii

L'Epipactis kleinii (nom complet d'autoria Epipactis kleinii M.B. Crespo, M.R. Lowe & Piera) és una planta herbàcia i perenne de la família de les orquidàcies (Orchidaceae). El seu nom botànic oficial va reemplaçar el 2001 l'antic nom il·legítim Epipactis parviflora, amb el qual sovint se l'ha conegut en la literatura botànica.

Aquesta orquídia posseeix un rizoma subterrani curt i cilíndric. D'ell sorgeixen tiges d'entre 10 i 40 cm (podent arribar als 50 o 55 cm), generalment solitàries, rectes i erectes, verdes amb tons violacis, glabres a la base però densament piloses a la part superior. Les 3 a 6 fulles són oval-lanceolades (fins a 7 x 3 cm), de color verd fosc sovint tenyides fortament de violeta al revers, i presenten un marge no ondulat. La inflorescència és allargada, densament pilosa i agrupa entre 10 i 40 flors petites que desprenen una feble, però perceptible, olor de vainilla. Els pètals i els sèpals (de 4 a 6,5 mm) són lanceolats i de tons verdosos, cendrosos o bruns. El label està dividit en dues meitats: el hipoquil, en forma de cúpula, verdós per fora i bru vermellós i brillant per dins (on s'acumula el nèctar); i l'epiquil, en forma de cor, blanquinós o rosat, amb dues protuberàncies berrugoses a la base. És una planta al·lògama que atreu els insectes mitjançant un nèctar amb una substància narcòtica (tòxica) que adorm l'insecte, fomentant la fertilització creuada. Com a geòfit, sobreviu a la temporada desfavorable gràcies a les gemmes del seu rizoma subterrani. Floreix a la primavera i principis d'estiu (de maig a juliol), i les seves llavors es dispersen gràcies a l'acció del vent (anemocòria).

L'Epipactis kleinii creix principalment al sotabosc o en clarianes de boscos esclerofil·les (com els alzinars), matollars i pinedes, així com als marges de camins forestals. Prefereix sòls bàsics (margues i calcàries), generalment secs i poc pedregosos, ubicats tant en àrees assolellades com de semiombra. S'estén des del nivell del mar (50 m) fins a la muntanya (2.100 m), abastant els pisos termomediterrani i supramediterrani. Es tracta gairebé d'un endemisme de la Península Ibèrica i el sud de França (Pirineu oriental), sent particularment freqüent al nord-est (Catalunya) i escassa cap al sud ibèric.

A Catalunya, l'espècie presenta bones poblacions i el seu estat de conservació està catalogat com a "Preocupació Menor" (LC - Least Concern) a la Llista Vermella de les Plantes Vasculars de Catalunya.