Epipactis leptochila

L'Epipactis leptochila és una orquídia terrestre rara i esciòfila (amant de l'ombra) que creix principalment en climes frescos o freds. El seu nom específic, leptochila, significa "amb un llavi estret" i fa referència a la forma punxeguda de la part distal del seu label, anomenada epiquil.

Descripció morfològica: És una herba perenne que pot assolir entre 20 i 70 cm d'alçada. La tija és glabra a la base i es torna més pubescent cap a l'àpex. Les seves 3 a 10 fulles són de color verd groguenc a verd fosc, de textura sedosa i amb un marge ondulat, disposades de forma dística o helicoïdal. La inflorescència, que pot ocupar fins a un terç de la longitud de la planta, conté entre 3 i 35 flors pèndules de color verd pàl·lid, sovint amb tints rosats a les vores. El label està dividit en dues parts separades per una unió en forma de "V": l'hipoquil (en forma de copa i de color vermell vi o marró xocolata a l'interior) i l'epiquil (pla, més llarg que ample i amb forma de punta de fletxa).

Pol·linització i cicle vital: És una espècie principalment autògama, la qual cosa significa que s'autopol·linitza. Això es deu a un viscodi minúscul, no funcional o absent, que permet que el pol·len caigui directament sobre l'estigma de la mateixa flor. En alguns casos, pot ser cleistògama, amb flors que no s'arriben a obrir. Aquesta estratègia li confereix una alta taxa de producció de fruits (aproximadament el 77%). La seva floració és efímera, d'uns 10 dies, i s'esdevé fonamentalment entre mitjans de juliol i mitjans d'agost.

Hàbitat i distribució: Aquesta orquídia creix en boscos densos i frescos, sent característica sota l'ombra de fagedes (Fagus sylvatica) i pinedes de pi roig, sobre substrats o sòls calcaris (primers i rocosos). També es pot trobar sota avellaners, a altituds de fins a 1600 metres. És una espècie d'àrea centreeuropea i temperada. Es distribueix des de Dinamarca fins al sud d'Itàlia i des del sud d'Anglaterra fins a Eslovènia. A la Península Ibèrica, el seu límit sud i oest de distribució, és molt localitzada i es restringeix a nuclis aïllats en sistemes muntanyosos com la Serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric.