Serapias parviflora

La Serapias parviflora, coneguda popularment com a Gall parviflor, és una planta herbàcia, perenne i autòtrofa pertanyent a la família de les orquidàcies (Orchidaceae). El seu epítet específic, parviflora, fa referència a la petita grandària de les seves flors. Aquesta orquídia sovint passa desapercebuda per la seva mida, però té una sorprenent capacitat per colonitzar nous espais, com ho demostra la troballa recent d'una colònia silvestre al sostre verd d'un banc al centre de Londres.

Descripció morfològica: La planta assoleix una alçada d'entre 10 i 35 (o fins a 40) cm i posseeix entre 2 i 5 tubercles subterranis. El seu tall és erecte i verd, a vegades amb taques vermelloses a la base. Desenvolupa de 4 a 8 fulles linear-lanceolades (fins a 19 cm de llargada), disposades de forma helicoïdal, amb les superiors transformades en bràctees. La inflorescència és una espiga terminal que agrupa de 3 a 10 flors (a vegades fins a 15). Les flors són petites (entre 15 i 20 mm), no tenen esperó i els seus sèpals i pètals convergeixen formant una mena de casc o gàlea de color gris vermellós o violaci. El label (el pètal inferior) mesura entre 1,5 i 2,2 cm, és de color vermell fosc a groguenc i té dues callositats basals paral·leles i brillants de color violaci, separades per un solc. La part distal del label (l'epiquil) és lanceolada, acuminada i generalment es corba cap enrere, enganxant-se sovint a l'ovari. El fruit és una càpsula que conté llavors minúscules de color ocre terrós.

Pol·linització i Cicle vital: A diferència d'altres orquídies del gènere Serapias que depenen d'insectes, S. parviflora és una espècie autogama, capaç d'autopol·linitzar-se de forma espontània (amb una taxa del 48%). Floreix durant la primavera, habitualment entre els mesos de març i maig o juny. Produeix llavors increïblement petites que viatgen grans distàncies impulsades pel vent, però per germinar i desenvolupar-se necessiten establir una simbiosi amb un fong micorrízic. En sòls secs pot trigar anys a madurar.

Hàbitat i distribució: Creix en clarianes de matollars i boscos, prats, pinedes, garrigues i àrees de rere-duna amb substrat sorrenc. Mostra indiferència pel tipus de sòl (silicis o calcaris) i es pot trobar des del nivell del mar fins als 1.000 o 1.100 metres d'altitud. Es distribueix àmpliament per la conca mediterrània (fins a Xipre), la regió macaronèsica (Açores i illes Canàries) i la costa atlàntica de França, Espanya i Portugal. A Catalunya és una espècie rara amb poblacions localitzades al Delta del Llobregat, l'Empordà, el Vallès Oriental i Occidental, i el Delta de l'Ebre. També és freqüent a les Illes Balears.

Estat de conservació: A escala global, l'espècie es troba dins la categoria "Risc mínim" (LC) segons la UICN, però està sota la protecció de l'acord CITES i protegida estrictament per la llei a França. A Catalunya, tot i haver estat catalogada com a "Vulnerable" (VU), la descoberta de noves poblacions suggereix rebaixar el seu grau d'amenaça a "Quasi amenaçada" (NT). Les seves principals amenaces són el sobrepasturatge, el trepig, la transformació d'ús del sòl i la recol·lecció il·legal.