Llum i contrast al Pallars: Montsent de Pallars i Montorroio

L'alba sobre el Pallars sempre promet, i aquesta matinal no ha estat l'excepció. L'expedició ha arrencat amb les primeres llums, deixant enrere el vehicle per endinsar-nos pel Barranc d'Entremonts, una canal que ens ha permès guanyar altitud amb rapidesa. Aquest recorregut ens ha submergit plenament en l'ambient d'alta muntanya que caracteritza la zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Un cop superat el tram més exigent, hem encarat l'ascens al primer gegant: el Montsent de Pallars (2.883 m). Des d'aquesta talaia majestuosa, inclosa en el repte dels 100 Cims de la FEEC, el paisatge es revela amb una dualitat sorprenent. A ponent, les parets abruptes i rocalloses dominen la Vall Fosca i l'Estany Gento, mentre que a llevant, s'estén la suavitat gairebé infinita dels prats alpins de la Vall d'Àssua. El vèrtex geodèsic dóna testimoni de la seva posició privilegiada.

El trajecte entre cims per la carena ha estat el punt culminant de l'experiència. Desfem el camí, ara baixant, i de nou a la Collada de Coma Plana que dóna pas a l'ascens cap al Montorroio (2.862 m), un cim que trenca amb la tònica granítica. La seva tonalitat rogenca o granatosa, testimoni de la geologia Devoniana, crea un contrast espectacular sota el cel d'octubre, amb relleus més suaus i arrodonits. Des d'aquí, la mirada es perd cap als grans massissos, distingint sense esforç la silueta de la Pica d'Estats, el sostre de Catalunya, a l'horitzó.

Amb el doble cim al sac, la tornada s'ha vestit de misteri amb els núvols baixos que han començat a embolicar les cingleres, tancant de manera memorable una jornada exigent en una de les serres més icòniques i menys concorregudes del Pirineu Axial.